El vaixell d´Odisseu

Vivim en una societat on la publicitat, per a bé o per a mal, té una força inimaginable. Les imatges són molt poderoses (no tant com les paraules, encara que molts ho pensin) i una bona campanya publicitària pot arrossegar milions de persones a comprar i consumir el producte adequadament exposat a l´aparador. Premsa, televisió, ràdio, internet, mòbils, noves tecnologies.... són la plataforma perfecta per fer arribar arreu el cant de sirenes permanent de la publicitat. Sovint el món clàssic és una font d´inspiració per a publicistes i marques de reconegut prestigi i perquè en quedi constància anirem presentant al nostre bloc anuncis, fotografies, objectes comercials, noms d´establiments, etc, que facin referència a algun aspecte de la cultura grega o romana tot analitzant i comentant el seu contingut. Què us sembla? Jo avui dono el tret de sortida però vosaltres haureu d´anar cercant amb ulls clàssics quina presència hi ha del món que estudiem a classe en l´àmbit de la publicitat. Fins i tot podria convertir-se en un bon treball de recerca, qui sap!Comencem amb un anunci d´una coneguda marca de refrescos protagonitzat per tres famoses "gladiadores" i un famós "emperador". De qui es tracta? Quin emblemàtic edifici serveix d´escenari (recordem aquí el fantàstic video dels companys de 4t)? Qui ens sabria explicar el significat de l´expressió llatina panem et circenses i quin escriptor antic n´és l´autor? Quina cançó versionen i quin grup va immortalitzar-la? Busqueu també informació sobre els gladiadors, els diferents tipus que hi havia, les armes que feien servir, etcetcetc. Com veieu, els referents clàssics ens envolten. Només cal descobrir-los!

La setmana passada, amb motiu de la celebració de la Festa de Tots Sants, vam comentar a classe de Llatí algunes de les tradicions que tenien els antics romans quan morien els seus familiars o persones que estimaven. En la nostra societat la mort és sinònim de dolor, però no sempre ha estat així. Antigament, per exemple, després de vuit dies de dol durant els quals s´exterioritzava la pena per la pèrdua, els familiars i amics del difunt organitzaven una gran festa amb menjar, beguda i música perquè pensaven que la mort era llei de vida i, per tant, celebraven el que havia viscut en el decurs de la seva existència i li desitjaven sort en el seu viatge cap al regne d´Hades.Després d´haver acomiadat el difunt amb un petó, començava el ritual: se li tancava els ulls repetint tres cops el seu nom en veu alta mentre les dones de la casa expressaven el dolor de la família amb crits i plors. Seguidament, rentaven el cos i el perfumaven amb bàlsams perquè no fes pudor. El vestien i l´exposaven a l´entrada de la casa o a l´atri perquè els amics i familiars poguessin dir-li l´últim adéu. També hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal de pagar el darrer viatge al barquer Caront, el qual s’encarregava de transportar la seva ànima amb la seva barca, creuant el riu Aqueront i la llacuna Estígia fins arribar a les portes dels inferns.La cerimònia d´enterrament tenia lloc als cementiris, situats fora de la ciutat per motius de salut pública, on es procedia a la incineració. Encenien una pira funerària i després de cremar el fèretre amb les restes del difunt els parents apagaven les brases amb vi i mel, perfumaven els ossos calcinats amb ungüents i els reunien amb les cendres en una urna funerària que finalment era dipositada en un columbari o nínxol en forma de niu de colom.En aquest quadre de temàtica mitològica es representa el moment en què es plora la mort d´un dels herois que va intervenir a la Guerr

La Xènia, de 2n de Batxillerat, ens va portar divendres passat un retall de premsa on s´informava de l´estrena a la cartellera cinematogràfica barcelonina de l´última pel·lícula del director greco-francès Konstantínos Costa-Gavras (Atenes, 1933). La filmografia de Costa-Gavras sempre s´ha caracteritzat pel seu compromís polític amb els més desafavorits i aquesta darrera pel·lícula (Edén al Oeste, que juga amb el títol d´una novel·la de John Steinbeck -1952-, Al este del edén) no és una excepció. Recuperant part de la seva pròpia experiència personal -va abandonar molt aviat la seva Grècia natal per anar a viure a París- Gavras ens conta l´odissea d´Elías, un home que des del Mar Egeu, com Ulisses, inicia una incerta singladura cap a la capital francesa, on espera trobar el paradís. Descriu, doncs, el viatge sovint dolorós de milions d´immigrants que van a la recerca d´un lloc al món on arrelar. "Cada home té la seva història -ens diu el cineasta-. Qui ens estén la seva mà té la seva història. La que dorm beguda al metro té la seva història. Com a l´Odissea d´Homer, és al Mar Egeu on comença l´aventura d´Elías, el nostre heroi sense llegenda. En el mateix mar, sota el mateix sol i el mateix cel, a trenc d´alba de la nostra civilització. Després de moltes aventures, entre d´altres un ascens al paradís i una baixada als inferns, la seva epopeia acaba màgicament a París". Us deixo amb una entrevista al director i una escena de la pel·lícula. Si l´aneu a veure comenteu què us ha semblat. Qui ens busca informació sobre el nostre estimat Odisseu, l´argument de l´Odissea, a quin cant del poema homèric se´ns descriu el descensus ad inferos d´Ulisses...etcetcetc?

Com tots sabem, els romans van ser una civilització que va fer grans obres d’enginyeria. Entre elles, i una de les més importants, els aqüeductes . Aquests tenien com a funció transportar l’aigua fins a les fonts que hi havia als pobles i ciutats.A més de fundar moltes ciutats, van conquerir-ne d’altres, fins arribar a formar un gran imperi.Una de les principals dificultats que trobaven era aconseguir aigua potable. Per solucionar aquest problema els romans feien passar de boca en boca un dels grans mites de la història que ha arribat fins a l’actualitat: van fer creure a la gent de pobles i ciutats que si tiraven monedes a les fonts i demanaven un desig aquest es concedia.Tenint en compte que les monedes de l’època eren de plata i coure, quan entraven en contacte amb l’aigua, degut a les seves propietats químiques, la potabilitzaven.Una de les fonts conegudes a nivell internacional on encara es segueix practicant aquesta tradició és la fontana di Trevi, a Roma.Sabeu qui són els personatges representats a la font i quina relació tenen amb aquesta llegenda?Desprès de veure el video, quina transformació ha patit la llegenda a la fontana di Trevi? Podríeu dir quina pel·lícula va crear aquesta nova versió del mite?Anna Carbó1r Batxillerat

Dimecres passat comentàvem a classe de Grec I perquè el peix és un dels símbols tradicionalment vinculats al cristianisme explicant la seva etimologia.Si bé el símbol més conegut d´aquesta religió és sens dubte la creu, del qual hi ha una gran varietat de formes, no n´és l´únic . Diverses denominacions tendeixen a afavorir creus distintives: el crucifix per als catòlics -dins el qual diverses ordres religioses també inclouen variants per identificar-se, com la Tau franciscana o la Creu de Calatrava dels Dominics -, la creu ortodoxa per als ortodoxos o una creu sense ornaments per als protestants. Tanmateix, no és una regla utilitzar una o altra creu. Altres símbols cristians inclouen el d'un peix o ΙΧΘΥΣ (del grec ἰχθύς) el qual es diu prové de l'acrònim I (Ιήσους), Χ (Χριστός), Θ (θεοὺ), Υ (Υιός), Σ (Σωτήρ), o "Jesús, Crist, Fill de Déu, Salvador", el que va ser utilitzat pels cristians primitius, igual que l'àncora. És un símbol format per dos arcs que s'intercalen de forma que dibuixen el perfil d'un peix. S'especula que, abans de l'edicte de Milà (313 dC), quan els primers cristians eren perseguits per Roma, el peix va ser utilitzat com el símbol secret que els identificava. Quan una persona dibuixava unes línies rectes i corbes al terra, de forma aparentment al·leatòria, de les quals una d'elles era un arc circular (mig ἰχθύς), si l'altra persona amb la qual parlava dibuixava més línies i completava la figura, ambdós sabien que eren cristians. S'entén així que la paraula ἰχθύς i la representació d'un peix tinguessin pels cristians tanta importància: era una breu professió de fe en la divinitat de Crist, el Redemptor de la humanitat. De fet, ells mateixos es proclamaven "petits peixos", tal i com va escriure Tertulià a De baptismo: "Nosaltres, petits peixos, rera la imatge del nostre ἰχθύς, Jesús Crist, naixem en l'aigua".Constantí I el Gran va utilitzar

Amb aquest suggerent títol es va inaugurar el passat 20 d´octubre una doble exposició al Museu Thyssen-Bornemisza y la Fundación Caja Madrid que viatja a través de l´art a la recerca del costat fosc de l´erotisme i del desig sexual. És una de les grans exposicions de la temporada i pren el títol de l´últim llibre publicat en vida per l´escriptor francès George Bataille al voltant de la relació sempre complicada entre la parella mitològica d´Eros (la pulsió sexual) i Tànatos (l´instint de mort). La mostra combina art clàssic i contemporani, pintures, escultures, fotografies i videos que trenen un encisador recorregut pels mites d´Eros i la seva pervivència fins als nostres dies a través de diverses èpoques i mitjans artístics. Simbologia i iconografia mitològica es fonen en un tot fascinant: de les llàgrimes al naixement de Venus, de les onades i l´escuma del mar a les temptacions del voyeur (Lot i Acteó), de la cabellera a les dolces i "perilloses" nimfes i sirenes, de la serp a l´amor homoeròtic entre Apol·lo i Jacint. De Selene a un David Beckham transformat en bell Endimió. Com veieu, tot està en la mitologia i en l´art clàssics. Només necessitem una mirada renovada, procurar veure el món amb ulls clàssics. Si us perdeu per Madrid abans del 31 de gener, no dubteu en anar-la a veure. De ben segur que en sortireu enamorats. Per cert, hem parlat d´Acteó, de nimfes i sirenes, d´Apol·lo i Jacint, de Selene i Endimió...qui ens pot explicar aquestes belles històries? Recordeu, escriure bé és un dels miralls de l´ànima.

L´Anna va començar la publicació d´entrades d´alumnes el passat 29 d´octubre amb un article ben interessant sobre el perquè de la tradició de llençar monedes a determinades fonts públiques. Avui en Jordi s´ha engrescat (i ens engresca) amb una entrada a propòsit del nostre heroi preferit: Odisseu. Que no pari!Odisseu (en grec Ὀδυσσεύς, Vlixes en llatí) és un dels herois llegendaris més importants de la mitologia i la literatura clàssiques, un dels protagonistes de la Ilíada i personatge central de l´ Odissea, els dos poemes èpics atribuïts a Homer ( Ὁ μή ὀρῶν, "el poeta cec" segons alguns). Era rei d´Ítaca, una de les illes jòniques, situada davant la costa occidental de l´Hèl·lada. A l´Odissea és fill de Laertes i Anticlea o en relats posteriors de Sísif i Anticlea. Espòs de Penèlope i pare de Telèmac, que van patir el que no està escrit esperant el seu retorn durant vint interminables anys: deu els havia passat lluitant a la guerra de Troia i els altres deu intentant arribar a Ítaca a través d´un viatge ple d´entrabancs, obstacles i males jugades per part d´algun que altre déu. Tota una odissea! Diuen que, nascut al mont Nèrit d´Ítaca, la pluja hauria sorprès la seva mare en el camí, i que aquesta llegenda fou escampada per explicar el seu nom, tot relacionant-lo amb l´expressió grega κατά τὴν ὁδόν ὕσε ὁ Ζεύς (Zeus va ploure sobre el camí). L´Odissea comença un cop acabada la guerra de Troia: Odisseu vol tornar a la seva pàtria amb els seus homes però el viatge no li resulta gens fàcil. Després d´enemistar-se amb el déu dels mars Posidó i passar les primeres proves, finalment els vents desvien la seva embarcació i la dirigeixen cap al país dels Ciclops, gegants d´un sol ull. Polifem, fill de Posidó, els tanca en la seva cova però gràcies a l´enginy de l´astut Ulisses aconsegueixen escapar. Odisseu i els seus homes arriben a l´illa d´Èol, déu dels vent

Si mai no heu sentit una canço en grec aquest és un moment especial. És una cançó plena de força i optimisme, una porta oberta a pensar que tot és possible, que sempre hi haurà un lloc per a l´esperança. Eleftheria Arvanitaki és una de les cantants gregues de pura raça amb més projecció internacional i aquesta lletra (pura poesia) ha esdevingut per a molts grecs -un poble acostumat a patir però somrient sempre davant l´adversitat- un sentit himne nacional. A la clausura de les olimpíades d´Atenes 2004 tot l´estadi corejava amb una sola veu el ritme frenètic del "tot és possible!". A classe l´escoltarem i la cantarem. Una bonica manera d´endinsar-nos pas a pas en aquesta meravellosa llengua. La traducció és dels companys del Departament de Grec de l´IES El Cabanyal de València. ΔυνατάPossible!Σα γυναίκα γεννάCom una dona, la nitστο χώμα η νύκτα το πρωίengendra a terra la matinada,κι όλα αντέχουν ξανάi tot resisteix de nouκαι γίνονται ζωή.i esdevé vida.Ποία παλιά κιβωτόςQuina arca antigaμέσα απ' του χρόνου τις στοέςa través dels pòrtics del tempsβγάζει ακόμα στο φωςtreu encara a la llumζευγάρια αναπνοές.ales que s'emparellen.Δυνατά δυνατάPossible, possible,γίναν όλα δυνατά τ' αδυνατά.s'ha fet possible tot l'impossible.Δυνατά δυνατάPossible, possibleσ' ένα θέαμα κοινό.amb un espectacle en comú.Δυνατά δυνατάPossible, possible,κι όπως πάνε του χώρου τα βήματαi com em porten els passos del ball,με τα χέρια ανοιχτάamb les mans obertes,όλα τα περιφρονώm'ho miro tot com si res.Μα σα γυναίκα γεννάPerò com una dona, la nitστο χώμα η νύκτα το πρωίengendra a terra la matinada,κι όλα αντέχο

Estem d´aniversari! El 29 d´octubre de 1959 va néixer un dels personatges més estimats i entranyables de la història del còmic: Astèrix. I ho va fer a les pàgines del primer número de la revista Pilote de la mà del dibuixant Albert Uderzo i del guionista René Goscinny. Amb motiu d´aquests cinquanta anys de l´heroi gal, l´il·lustrador francès ens ha fet el millor regal que els seus lectors podíem imaginar: avui, 22 d´octubre de 2009, es publica a tot el món un nou àlbum d´històries curtes d´Astèrix amb 56 pàgines inèdites de tebeos que porta per títol L´aniversari d´Astèrix i Obèlix-El llibre d´or (Ed. Salvat). Des d´aquest bloc homenatgem el nostre company de viatge i li cantem un merescudíssim aniversari feliç. Per molts anys! Aprofitant l´avinentesa, us proposo una petita recerca. Després de veure aquest fragment de la pel·lícula Les dotze proves d´Astèrix (1976) busqueu la següent informació: quines proves emprenen per demostrar el seu poder a Cèsar en una juguesca? quin heroi de la mitologia clàssica és el referent d´aquesta pel·lícula? quines proves va haver de superar i per què?...

Fa un parell de setmanes vaig demanar als alumnes de llatí de 4t que, per grups, elaboressin el muntatge audiovisual (en versió video) de la dramatització d´una conversa en llatí (colloquium latine) sobre un guió treballat a classe. Finalment han arribat els resultats i ens hem de felicitar. Han treballat molt i bé. La seva competència digital està més que provada (i aprovada). I per demostrar-ho aquí en teniu un tast: en Cesc Giró, en Guillem Fargas i en Martí Domínguez ens sorprenen amb aquesta conversa entre ciutadans romans en ple Colosseu. Aue, Caesar, morituri te salutant! Per cert, què significa aquest llatinisme i a què fa referència? Feliciter, discipuli!