Qui no ha sentit a parlar de Pompeia!  A tocar el mar a la badia de Nàpols, al sud d’Itàlia, Pompeia fou sepultada en quaranta-vuit hores per una espessa capa de lapilli (pedres fogueres i cendres) i oblidada durant divuit segles fins ser descoberta el segle XIX, tot i que ja s’havia localitzat el seu emplaçament el 1748. Aquesta ciutat romana imperial se’ns mostra avui congelada en el temps i ens permet conèixer la ciutat opulenta i pròspera que va ser en el segle I, en el moment de la inesperada erupció volcànica del Vesuvi, tot i que ja havien tingut tremolors de terra que l’anunciaven. Les cendres han preservat de l’oblit el record d’unes vides a partir dels objectes que s’hi han descobert: vaixelles, joies, miralls, balances, llibres de papir, restes de menjar calcinat, instruments musicals, màscares d’actors, cascos de soldat, frescos, mosaics amb detalls de la vida quotidiana, estàtues de marbre i de bronze… Els vestigis dels edificis han permès conèixer millor l’organització de la ciutat: edificis públics (un fòrum amb edificis monumentals i estàtues, dos teatres -un de gran i l’Odèon més petit-, un amfiteatre, termes, diversos temples, carrers amb passos de vianants, fonts públiques…) i privats (insulae i vil·les sumptuoses molt ben decorades), comerços i tabernae amb productes de tota mena, thermopolia, forns, lupanar, … Els motlles de l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli que el 1864 s’encarrega de les excavacions mostren la posició del cos, les expressions, la roba, el pentitat… dels habitants i dels animals domèstics que van quedar sepultats mentre intentaven fugir o estaven arraulits per protegir-se dels núvols de roques amb foc i gas.L'últim dia de Pompeia (imatge generada per ordinador). WikimèdiaAnar a Pompeia i passejar per les seves ruïnes ens permet conèixer millor la vida dels seus habitants, rics i pobres, lliures i esclaus, homes i dones, nens i adults; ens sentim propers a ells i a la seva desgràcia, gaudi nostre; els veient pas