La setmana passada, amb motiu de la celebració de la Festa de Tots Sants, vam comentar a classe de Llatí algunes de les tradicions que tenien els antics romans quan morien els seus familiars o persones que estimaven. En la nostra societat la mort és sinònim de dolor, però no sempre ha estat així. Antigament, per exemple, després de vuit dies de dol durant els quals s´exterioritzava la pena per la pèrdua, els familiars i amics del difunt organitzaven una gran festa amb menjar, beguda i música perquè pensaven que la mort era llei de vida i, per tant, celebraven el que havia viscut en el decurs de la seva existència i li desitjaven sort en el seu viatge cap al regne d´Hades.Després d´haver acomiadat el difunt amb un petó, començava el ritual: se li tancava els ulls repetint tres cops el seu nom en veu alta mentre les dones de la casa expressaven el dolor de la família amb crits i plors. Seguidament, rentaven el cos i el perfumaven amb bàlsams perquè no fes pudor. El vestien i l´exposaven a l´entrada de la casa o a l´atri perquè els amics i familiars poguessin dir-li l´últim adéu. També hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal de pagar el darrer viatge al barquer Caront, el qual s’encarregava de transportar la seva ànima amb la seva barca, creuant el riu Aqueront i la llacuna Estígia fins arribar a les portes dels inferns.La cerimònia d´enterrament tenia lloc als cementiris, situats fora de la ciutat per motius de salut pública, on es procedia a la incineració. Encenien una pira funerària i després de cremar el fèretre amb les restes del difunt els parents apagaven les brases amb vi i mel, perfumaven els ossos calcinats amb ungüents i els reunien amb les cendres en una urna funerària que finalment era dipositada en un columbari o nínxol en forma de niu de colom.En aquest quadre de temàtica mitològica es representa el moment en què es plora la mort d´un dels herois que va intervenir a la Guerr
add a comment